Sessió 16

Diàleg amb presències absents

Instal·lació

En aquesta instal·lació l'espai que ens acull és molt important. És la base de la nostra inspiració. Ens porta a interactuar amb les presències absents.

El nostre treball parla de l'existència invisible dels humans que han viscut aquí en el passat. És un diàleg entre dues instal·lacions que parlen totes dues de l'empremta.

L’obra escultòrica de Béatrice Bizot representa els humans en aquest espai, deixant entreveure presències. Només veiem els peus, símbols dels seus moviments i cares d'inspiració ancestral que apareixen sota un raig de llum o dins del marc d’una finestra. Els peus, distribuïts a l’espai, obliguen el públic a modificar el seu camí; actors del present que han de parar compte a les experiències i emocions del passat. Dialogant amb aquesta obra, els cianotips d’Eugénie Didier presenten estampes corporals marcades pel sol. Elles també representen les presències absents així com els nostres cossos que sempre estan en evolució.

Béatrice Bizot, Milà 1966

Artista francesa. Ha viscut als Estats units, França, Itàlia i ara Catalunya des del 2004.

La seva obra s’inspira en el món de la construcció, l'arquitectura juxtaposada amb la figura humana i la identitat. Treballa amb bronze, fusta i últimament amb el material propi de les ciutats modernes, el formigó. Construeix noves arquitectures a partir d’elements humans i arquitectònics per crear perspectives i sentits de proporcions. Darrerament, empremta i identitat han estat l'eix de la seva recerca.

Té un recorregut internacional d’exposicions entre Europa i els Estats Units.

www.beatricebizot.com

Eugénie Didier, Paris 2000

Artista emergent que ha crescut entre França i Catalunya. Estudia a l’École de Beaux Artes de Nantes. El seu treball explora la memòria i la identitat. Una gran part de la seva obra comença amb un treball d’arxiu. Basa les seves produccions en la seva família i sovint en la idea de la memòria que s’esvaeix i només ens deixa una petita empremta.

Treballa particularment amb fotografia.

Zyzx 0. #2

Instal·lació sonora. Obra enregistrada en vinyl 45 rpm.

El litòfon (lithos “pedra”, phone “so”) és un instrument de música datant de la prehistòria. Es tracta d’un instrument de percussió de la família dels idiòfons, instruments que produeixen el so a través de la vibració del seu propi cos.

Milers d’anys després de la seva fabricació, les pedres musicals del Sahara neolític (actualment preservades al Museu de l’Home de Paris) serveixen de matèria prima a l’artista.

L’artista es documenta (enregistra) i es nudreix de la font primitiva per finalment separar-se’n i tendir cap a una abstracció enlloc de una reproducció fidel de la realitat de l’objecte.

Enregistrament de la col·lecció de litophons del Museu De l’Home a Paris 2013. Seqúenciació de mostres i muntatge sobre banda magnètica. Aplicació d’efectes espacials artificials, alentiment i acceleració de banda i síntesis substractiva.

Albert Ferré Masqué, Alcover 1981

Músic

Grau Superior de Saxo al Liceu de Barcelona. Estudis d’harmonia moderna al Taller de Músics de Barcelona. Als conservatoris de Montreuil ide Nadia Boulanger, a París, obté el Diploma d’Estat en l’especialitat de Jazz.

De forma autodidàctica s’interessa per la flauta travessera, el clarinet, la guitarra i el circuit bending. Curtcircuiteja joguines a la recerca de nous sons, sampleja el dia a dia i obre portes a universos sonors altres a través de l'electrònica.

Viernes 01 febrero 2002, 18:22-22:09

Impressió fotogràfica digital sobre paper. Instal·lació

"Todo empezó en una tarde tranquila de un miércoles, 25 de noviembre del 99 en Brasil…" , recuerda la artista. Ese día, continúa, compró un escáner plano de formato folio, lo instaló "y por curiosidad escaneé mi mano… sorprendida con el resultado puse la otra mano, los pies, la cara …"

En menos de 2 horas, reconoce, había escaneado más de 60 trozos de su cuerpo. "Sí, fue exactamente mi cuerpo desnudo sobre el frío vidrio del escáner lo que actuó como un secreto resorte". Emocionada con las posibilidades del nuevo aparato, siguió escaneándose. "Durante meses, me lancé a un intenso proceso de experimentación: combinando partes, creando estructuras, registrando acciones al escanear poniéndome las botas o sacándome la ropa de fiesta que, un día, volvió sin arrugas…"

LUCIANA CREPALDI, Sao Paulo 1966

Arquitecta i Fotògrafa

És una artista que s’expressa amb imatges. Exposa al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, ​​a les universitats d’Alacant, Cadis i Huelva; a la Fira d’Art Contemporani de Madrid, a París, Nova York, Alemanya, a Itaú Cultural i a la Casa Cor 2017 de São Paulo. Premiada a la Biennal de Tenerife i Tarragona.

Les seves obres formen part de les col·leccions: “Arte y Naturaleza” a Madrid; "Olor Visual" i Bourbon Gallery of Canada. Actualment treballa amb projectes d’autor i treballa com a fotògrafa i educadora d’art.

Distanciament social 1.5. PANdèria o pancabòria

Instal·lació 

Dins de la performance global i contínua a la que ens ha sotmès el tsunami Covid, una nova xarxa normativa se superposa a tot el corpus de comportament social normativitzat anterior. Noves instruccions, precises, contradictòries, canviants, esperpèntiques algunes, suposadament sanitàries totes, i molts adjectius més conformen nous hàbits.

Amb una materialització literal i directa d'una de les recomanacions de distanciament social per evitar la propagació del virus es proposa una presa de consciència des de l'experiència formal, una mena de divertimento post-dada molt seriós.

Quan tot es fragilitza, fent equilibris sobre la bola espinada de puntes rodones i tovetes, la instal·lació inaugural d'aquest quart cicle del PARLEM CONTEMPORANI? la fem tots. No hi ha res instal·lat, som nosaltres els que ens visitem, els que venim a fer-nos la sessió.

ALEIX ANTILLACH - LEIX, Tarragona 1977

Arquitecte i artista transdisciplinar.

La seva experiència creativa abarca des dels grans edificis o el disseny d'espais públics, fins a petites escultures, passant pel videoart, el dibuix o les instal·lacions, versions totes elles d'una mateixa cosa a les que li agrada anomenar peces.

D'ençà del 2017 compagina l'organització del present cicle amb la producció pròpia i l'investigació en el món de les Arts aplicades.

www.leix.org