Sessió 17
ESPAI-MOVIMENT-TEMPS
Instal·lació
La instal·lació parteix d’un espai i un temps concrets:
el claustre del convent de Santa Anna d’Alcover, un dia d’abril de l’any 2021.
i d’una sèrie d’axiomes, intuïcions i/o dubtes:
No hi pot haver moviment sense espai.
No hi pot haver moviment sense temps.
Hi ha temps si no hi ha moviment?
Hi ha espai si no hi ha moviment?
El moviment és temps.
El moviment és espai.
El claustre, per la seva condició estàtica, se’ns mostra com un espai sense temps.
El pèndol, a través del seu dinamisme, posa en crisi aquest estaticisme i aquesta atemporalitat claustrals. D’altra banda, la data que porta inscrita (l’any de fundació del convent) referencia simbòlicament el moment d’inici de l’espai i del temps d’aquest lloc, per qüestionar també la continuïtat temporal entre aquell moment passat i el present.
Així doncs, el pèndol esdevé una gran interrogació sobre:
Quin és l’espai del claustre? Quin és el temps del claustre?
I de manera més genèrica, sobre:
Què és l’espai? Què és el temps? Quin vincle hi ha entre ells?
Arnau huguet mariné, Vilaplana 1990
Arquitecte
L’any 2017 va obtenir un títol que l’oficialitza com a arquitecte.
Anècdotes curriculars a banda, l’Arnau ha mostrat sempre interès per totes les facetes de la creació, des d’allò més proper al seu (suposat) ofici, és a dir, l’arquitectura i el disseny, fins a camps (a priori) més allunyats com la fotografia, el vídeo i l’escriptura.
Ja va participar a l’edició de l’any 2019 del Cicle PARLEM CONTEMPORANI? amb una obra en aquest mateix espai titulada L’anticlaustre.
SEGONA PELL
PERFORMANCE / INSTAL·LACIÓ
La nostra pròpia pell ja no és suficient per esquivar certes amenaces i sorgeix la necessitat d’una segona pell, que ens protegeix de l’entorn però també ens evoca a la introspecció i a l’aïllament. En una organització urbana marcada pel metre i mig de distància entre uns i altres, la comunicació queda totalment alterada. Com ens vinculem amb els altres i amb nosaltres mateixos/es en aquesta nova realitat?
La proposta és una reflexió de la individualitat en temps de COVID, però obre les portes a altres preguntes com quina és la relació que mantinc amb mi mateix, quina és la relació que mantinc amb els altres, de què em protegeixo o què m’implica l’aïllament. La presentació austera de la peça pretén connectar l’espectador amb la senzillesa del ser i, en conseqüència, amb una possible exigència de necessitar més.
ROSA GÜELL BARÓ, Valls 1988
INFERMERA I ARTISTA VISUAL
Infermera de professió, formada en Arts Aplicades al Mur a l’Escola d´Art i Disseny de Tarragona i postgrau en Artteràpia per l’Escola Metàfora de Barcelona.
S´interessa per l’art com a eina d´autoconeixement i de transformació personal i col·lectiva. Fa ús de la il·lustració, la pintura i la performance per explorar les seves pròpies pors i inquietuds i ser també un mirall de les pors i inquietuds de l’altre.
És per por que no hi som?
2020, Instal·lació
Carrers buits i recolliment forçat provocat per una situació d'emergència. Consciència de fragilitat i sensació d'impermanència. Fugaces trobades introspectives davant el mirall; dubtes i preguntes.
Diuen que a l'Antiga Grècia, la jove Kora, va fixar amb un carbonet el contorn del perfil del seu amant, projectat sobre la paret a la llum d'una espelma. Així en marxar a la guerra, conservaria la seva imatge i potser també la seva ànima.
Segles més tard, el filòsof francès Roland Barthes va apuntar que la fotografia d'una persona és una expressió de captura: la presència en l'absència. L'instant captat ja ha passat.
El mirall, per contra, no reté res sobre la seva superfície. En mirar directament als ulls del subjecte que tenim al davant ens mirem a nosaltres mateixos. Com una al·legoria sobre la dissolució en el no-res, entre ombres i reflexos, ens preguntem si és per por que no hi som?
JOSEPE GIL, Barcelona 1962
Artista plàstic, investigador artístic i dissenyador escènic.
La seva obra parteix d’operacions d'anàlisi i intervenció crítica i poètica de l'entorn, el territori i l’arquitectura.
Llicenciat i DEA en Belles Arts; Postgrau Espai, llum i arquitectura; Tècnic Superior de les Arts de l'Espectacle.
Ha exposat a diferents centres, entre d’altres: Musée Edgar Melik, Aix-en Provence, França; Espai 13, Fundació Joan Miró, Barcelona; Tinglado 1, Port de Tarragona; Circulo de Bellas Artes, Madrid; Centre d'Art Contemporani Piramidón, Barcelona; Vinya dels Artistes, la Pobla de Cérvoles, Lleida; VI Biennal d’Art i Drets Humans Poble Vell, Corbera d'Ebre.
Viu a Valls i a Vimbodí, Tarragona.
CHEMICAL PICTURES, 2020-2021
Imatges gravades amb un telèfon mòbil des del tren en el trajecte Reus –Tarragona, un dia darrere un altre, fins a arribar a trobar un cert atractiu en la destrucció d'un entorn rural que si avui fos “bucòlic” seria probablement mostrat incansablement als turistes visitants d'entorns de bellesa primitiva.
Aprendre de memòria la fesomia de cadascuna de les torres químiques, barraquetes de fàbrica, contenidors de productes inflamables o carrerons sense sortida farcits de matolls. Tot plegat resulta una mica sinistre i recorda una mica a alguns escenaris del cine de Michelangelo Antonioni.
Sorpresa per aquest paisatge tan familiar, penso en com són les edificacions per dins, segur que plenes de prohibicions i senyalitzacions. Algun dia seran desmantellades perquè la seva decadència es fa evident en un món canviant. Seran transformades o destruïdes, o allotjaran centres d'art? Quan els espais perden el seu poder, sempre es demana que es converteixin en espais culturals. Es tracta de la cerca d'un nou apoderament, una mica catedralici, que atorga a la runa obrera un prestigi democràtic no exempt d'una reivindicació elitista de la bellesa.
El que havia de ser una feina sobre la fi del món (almenys el que coneixem), s'ha anat convertint en un viatge que té a veure amb la meva biografia de vividora de totes les perifèries.
Lídia Porcar. Montcada i reixac, 1958
Artista visual
Des de 1988 ha treballat en diferents àmbits artístics: pintura, instal·lacions, videoart i projectes d'art social. Molt interessada en el desenvolupament de projectes artístics col·lectius, ha realitzat amb Jordi Martorell diferents projectes de comunicació i difusió de l'art contemporani a Ràdio Montblanc (Conca de Barberà). És professora d'art i comunicació visual a l'Escola d'Art i Disseny de Reus i codirectora amb Antonio Luque, Francesc Roig i Juan Carlos Lozano de l'espai d'art contemporani La Grey, de Tarragona.