Sessió 18
De hombres y cosmos, 2019
Instal·lació audiovisual
La instal·lació es composa amb dos vídeos produïts el 2019. “Máquines” i “A shadow over the Mare Tranquillitatis”. Tots dos conformen una unitat en l’espai-temps, on la imatge i el so comporten un discurs poètic del que és la humanitat.
Máquines 14’48’’
Homes diferents realitzant els mateixos moviments, superposats, alentits. Bucles de moviments repetitius, enllaçats. “Màquines” és un exercici sobre el que és el nostre cos, les nostres sensacions, la repetició dels nostres gestos, del nostre dia a dia.
A shadow over the Mare Tranquillitatis 2’00’’
El 1969 vaig veure l’arribada de l’Apol·lo 11 a la tele del bar del barri. En aquests moments no li veia la importància que la televisió donava al primer pas de l’home en la Lluna.
El temps m’ha donat la raó, les esperances abocades en aquell primer pas s’han anat desdibuixant amb el temps, no tenim bases a la Lluna, i el nostre creixement tecnològic no ha tingut res a veure amb el nostre satèl·lit.
“A shadow...” és la història d’una decepció infantil produïda per un engany d’escala global.
ANTONIO LUQUE. Córdoba, 1962
Artista visual
Dissenyador gràfic, activista cultural i artista visual, treballa en diferents projectes que abasten des de la fotografia, el disseny editorial, el vídeo o la instal·lació artística. Entre els seus projectes més recents es troba l’exposició realitzada en La Grey, “Virgencitas y viejas” (2020) i “Tots els homes vells” actualment en Tinta Invisible (Barcelona). Des de 2013 codirigeix al costat de Lídia Porcar, Francesc Roig i Juan Carlos Lozano, l’espai d’Art contemporani La Grey, i dirigeix la revista d’art i pensament “Corpus Delicti”.
Ha realitzat nombroses exposicions individuals i comissariats d’exposicions, entre les quals destaquen “Laudòmia” i “Projecte Rottweiler” de Francesc Roig, “Amor” de Lídia Porcar i “El Miracle” d’Abel Azcona.
DELIRI I IL.LUSIÓ
Instal·lació dual
Sala1
Ahir, avui, demà, el nostre món.
Vivim en un espai nostre absorbit per imposicions externes, el deambular del cos amb l’ànima anul·lada, el dubte en el caminar, els entrebancs en el dia a dia, el dolor de la ment davant l’incompressible, la disbauxa interna ens envaeix, som o no som naltros, el desllorigueig de l'ésser davant la norma, el caos. EL DELIRI.
Sala2
Tancament, però no presó, sempre l’escala recorregut en positiu, d’escapatòria, de sortida, esglaó a esglaó, sumant en els camins a les llibertats. LA IL·LUSIÓ.
MAÏS, barcelona 1959
Artista plàstica
Ha exposat per diferents ciutats dels Estats Units, entre elles San Francisco, Houston, New York i Chicago, a Brasil, Fortaleza i Sobral i a diferents països d'Europa, Irlanda, Alemanya, França, Suissa...
Ha comissariat diferents exposicions, destacant el món de la dona: "8888" Sitges, Madrid, Sevilla. "Homenatge a Simone de Bouvoir ", Barcelona , Alella, Granollers. I "Esquarterades" a la Bisbal d'Empordà. La reivindicació de la dona y en especial la dona creadora es un referent per ella.
LLit de músic
Performance
Lo casament de la dissonància i la consonància es consuma en un llit de músic amb 2 anells (8) que són una octava, l’interval més consonant de tots. I el músic planxat diu que es vol morir perquè els altres el volen matar a cops de partitura i que si se salva és gràcies a la improvisació i a la música d’Antonio Variaçoes.
>La seva genealogia possible: Kurt Schwitters- John Cage- Harpo Marx- Josep Maria Ballarín-Mauricio Kagel- Lo Teixidor- Claudio Magris- Carles Hac Mor- Carles Santos- Peter Sloterdjik- Llorenç Barber- Wolfgang Meyer- Ester Xargay- Anne Dufourmantelle- Montserrat Palacios.
MIQUEL ÀNGEL MARÍN, la Cava 1966
Músic d’interiors i d’exteriors.
Concerts i música d’acció en països tan allunyats com Corea, Islàndia, Israel i tan pròxims com Sardenya (Itàlia), Portugal, Alemanya o França. Músic que toca amb cadira, dret, caminant, gita’t, arrossegant-se, en barca, dalt d’un arbre i d’altres figures.
Quan el seu clarinet no sap qui és: es transforma en llapis i escriu, es transforma en intèrfon i parla i canta elèctricament, es transforma en aixada i xiula, es transforma en Charlot o Keaton i es pixa de riure, es transforma en trabuc i dispara boletes de paper, es transforma en globus i explota, es transforma en bou i emborna.
Vindran pluges suaus
Instal·lació d'arquitectura efímera
El nom de la nostra intervenció fa al·lusió a l’últim relat de Cròniques marcianes de Ray Bradbury, un clàssic de la literatura de ciència ficció que descriu un futur distòpic sense humans a la Terra. La frase fa referència a un futur incert, en el qual el que està per venir crea inestabilitat i desconcert. El nostre projecte té com a finalitat transmetre la incertesa que es viu diariàment, però especialment aquest darrer any. Hem representat aquest concepte amb un núvol com a símbol d’allò que no ens deixa veure més enllà. Aquesta estructura té la principal característica de ser translúcida, és a dir, que no ens deixa veure a través de forma clara, però permet el pas de la llum, la qual ens evoca esperança. Per crear aquest ambient hem decidit utilitzar bosses de plàstic reutilitzades com a material principal, ja que ens proporciona volumetria, moviment, dinamisme, so i, a més a més, ens permet crear jocs de reflexes amb la llum del sol contra el propi material.
Alumnes escola art i disseny de reus
Segon curs
Dins dels tallers de TECNOLOGIA I SISTEMES CONSTRUCTIUS tutoritzat per NACHO ÁLVAREZ, I FONAMENTS DEL PROJECTE, tutoritzat per la LÍDIA PORCAR.
Maria Isabel Calderón, Angie Ferré, Nídia Giménez, Ainhoa Godall,
Míriam Roig, Carla Sardà i Yigian Zhu.